Què seré quan sigui gran?Llibres Fundació Catalana Síndrome de Down
D’aquesta feina constant neixen aquests primers contes com a mitjà per respondre determinades preguntes que la població infantil es fa: què és la SD, com són les persones que tenen aquesta discapacitat, com les veuen els seus germans, com s’integren a l’escola o quines expectatives de futur tenen. Jordi Serre i Fabra, amb naturalitat i enginy, i Isabel Carucho, amb els encertats i simpàtics dibuixos, ens acosten, a través d’en PAU, l’infant que hi ha darrere la discapacitat, tot mostrant-nos que un nen amb la SD, igual que tots els altres, necesita per créixer, referents de normalitat i una plena acceptació i integració social. Núm. de pàgines: 31. Descripció: En el conte, Pau, un nen de 9 anys, amb Síndrome de Down (SD) , es planteja el seu futur. Objectiu: Explicitar la idea que les persones amb SD, com la resta de la població, han de construir el seu projecte de vida i aquest projecte passa per plantejar-se el seu futur professional: Què seré quan sigui gran?. Reflexió: Si ens centrem només en la discapacitat, limitem el futur professional. Si reconeixem les capacitats podem donar suport a un projecte de futur basat en la inserció social. Guia pràctica: Què és la Síndrome de Down? (pàg.14) Una alteració *cromosòmica (un cromosoma de més), que cursa amb retard mental. No hem de parlar de malaltia, perquè la SD no és una malaltia. No es contagia i es té al llarg de tota la vida. Característiques generals: Trets físics (ulls esbiaixats, coll curt...), retard intel•lectual (dificultats per a l’aprenentatge, llenguatge poc clar). Aquí és molt important destacar que el nen amb SD té en comú amb la resta de la població, és a dir, les seves capacitats, les seves habilitats (vestir-se sol, menjar sol.... com la resta dels nens). Fer-li entendre que tenir SD no vol dir “ser ximple”. També és important destacar que els nens amb SD –com els altres- són diferents entre ells, per tant, no s’han d’igualar per la Síndrome (els SD són tossuts, simpàtics...cadascú és com és i com li marca la genètica familiar). Pau, com tots els nens, pensa en el seu futur, en què serà de gran, té un projecte (pàg. 6, pàg. 12). Tenir un projecte de futur és força comú a tots els nens i també als nens amb SD (pàg.14). A en Pau no l’ajuda que el deixin passar a la fila dels gronxadors (pàg.22) perquè se li està donant un tractament d’incapacitat que no va d’acord amb les seves dificultats. En Pau pot esperar el seu torn. Si el tractem com si no pogués, l’incapacitem. Si es sobreprotegeix a una persona amb discapacitat fent el que aquesta pot fer, se li impedeix experimentar i no s’afavoreix la seva evolució. Pau pot fer moltes coses per si mateix; la presa de consciència de la discapacitat (en aquest cas de la SD) (pàg.22) no ha d’eclipsar les capacitats (pàg. 28). Com diu en Pau, al final del conte (pàg.29), de gran, vol ser útil. El missatge final és que la persona amb discapacitat, si descobreix i potencia les seves capacitats i accepta el que li costa més fer, pot organitzar un projecte de vida, tenir una bona autoestima i ser útil a la societat. | |
